PERSONATGES
Lluciana Salas: És la protagonista de la novel·la, perquè es pren una pastilla d'èxtasi per sortir amb els amics i acaba en coma. Quan està en coma sent i veu als que la van a visitar i juga contra la mort. Ella explica, encara que ningú la pot sentir, que en l'estat que es troba és un estat ple de foscor, una situació estranya, com si surés enlloc. . Un lloc agradable, encara que massa fosc. Té por, encara que es troba en pau. Ella estima a l'Eloi, i li agradaria molt que estàs al seu costat. És una al·lota de 18 anys que comença a ser una dona, responsable i conscient dels seus actes. És una campiona d'escacs i tot el temps pensa que es troba en una partida d'escacs; que les peces negres equivalen a la mort, i les blanques a la vida.
"La Lluciana? Èxtasi? Allò no tenia sentit."
"És una sensació estranya, germana. És com si surés enlloc; millor dit, és com si el meu cos fos aliè a qualsevol sensació, perquè no sento res, ni fred ni calor, tampoc dolor. És un lloc agradable. Bé, ho seria si no fos tan fosc. M'agradaria veure-hi, obrir els ulls i mirar. Hi ha alguna cosa que em recorda la placenta de la mama. Sí, allà, abans de néixer."
">> L.S.M. té 18 anys. Era campiona d'escacs, una noia molt normal, exemplar, bona estudiant, amb uns pares feliços i normals i una germana petita. Tenia xicot. Tot i això se n'ha anat en orris en uns segons perquè una simple pastilla se li ha posat al davant. El coma pot ser etern, pot conduir-la a un desenllaç ràpid i fatal, o pot acabar inesperadament."
"I l'Eloi?
Oh, Déu meu, donaria el meu últim sospir per tal de tenir-lo aquí, al meu costat, i sentir la seva mà com sento la teva, germana.
La teva mà.
Eloi."
Santi: Duu els cabells curts i té la cara plena de barbs, com si en comptes de pell hi tengui un sembrat. Defineix prendre una pastilla com estar molt amunt. Amunt i molt fort.
"Duia els cabells curts i tenia la cara plena de barbs, com si en comptes de pell hi tingués un sembrat."
Cinta: És una altra amiga de la Lluciana. També té divuit anys, i és la xicota de'n Santi. Ella hi és quan a la protagonista li agafa la sufocació. Fisicament, és d'estatura mitjana, tirant a baixa, adolescentment atractiva, però també juvenilment provocativa. Amb els cabells llargs, ulls grossos, llavis petits i cos en plena explosió.
Es va conèixer amb la Lluciana un dia que feia cua per comprar dues entrades per el concert del seu grup preferit, quan de sobte, tancaren la taquilla i anunciaren que s'havien exhaurit. La Lluciana es va posar a plorar, i ella començà a cridar, disposada a llençar-se contra la taquilla i obrir-la a cops. Sense saber com, es van trobar l'una al costat de l'altra, plorant a llàgrima viva i abraçant-se. No es coneixien, però compartien una cosa molt important: l'amor infinit per aquell grup de música. No van poder anar a aquell concert, però a partir d'aleshores foren com germanes.
Defineix el prendre una pastilla d'èxtasi com si tingués un milió de formigues a dintre seu, el seu cos com una màquina capaç de tot. Un estat d'exaltació absoluta.
"La Cinta era d'estatura mitjana, tirant a baixa, adolescentment atractiva amb la roba que duia, però també juvenilment provocativa, cabells llargs, ulls grossos, llavis petits, cos en plena explosió."
"Recordava el dia que es van conèixer. Feien cua per comprar dues entrades per al concert del seu grup preferit, i de sobte tancaren la taquilla i anunciaren que s'havien exhaurit. La Lluciana es va posar a plorar, i ella començà a cridar, disposada a llançar-se contra la taquilla i obrir-la a cops. Sense saber com, es van trobar l'una al costat de l'altra, plorant a llàgrima viva i abraçant-se. No sabien res l'una de l'altra, però compartien una cosa molt important: l'amor infinit que sentien per ells, els cinc nois més guapos de la creació, els que cantaven, ballaven, es bellugaven... més bé."
"En Santi, que portava la Cinta agafada per les espatlles, es posà davant seu per fer-li un petó."
Màxim: Té una densa massa capil·lar, arrissada, com si li sortissin del cap dos o tres mil tirabuixons de color negre que li cauen desordenadament per totes bandes. Té, gairebé, dinou anys. No li importaven els seus estudis. No li agrada el futbol. El seu pare va cada diumenge a veure futbol i crida com un boig a un tio vestit de negre i a vint-i-dos paios en pantalons curts que es maten per una pilota mentre guanyen una bona pasta per fer-ho.
Quan havia pres la pastilla estimava a tothom, un rotllo meravellós. Li van agafar ganes de riure sense parar.
"És clar que a en Màxim no li importaven gens ni mica els estudis, i en Santi ja havia deixat de cremar-se les celles. Però la Lluciana i la Cinta..."
"Feia gala d'una densa massa capil·lar, arrissada, com si li sortissin del cap dos o tres mil tirabuixons de color negre que li queien desordenadament per totes bandes."
Eloi: nin molt aplicat en els seus estudis. És el xicot de la Lluciana, i fa molt per aconseguir que retorni a la vida cercant una pastilla com la que la Lluciana s'havia pres, ja que els doctors no saben la seva composició. No es pren pastilles ni vol que la Lluciana ni els altres en prenguin. Quan tot va passar, ell estava estudiant, per això quan li expliquen el que ha passat i va a l'hospital i s'abraça amb la Norma, la germana de la Lluciana, recorda el dia com es van conèixer tots dos.
“Ell era a casa de l'Alfred, un noi una mica grillat. L'Eloi va sentir que estava a punt d'arribar la Karpov, li deien així perquè havia guanyat un campionat d'escacs escolar. Ell s'imaginà una al·lota amb ulleres, lletja, camacurta, plena de grans, homenenca, sense cap mena d'atractiu...
Però no va ser així, abans de que ell la coneixès ja se n'havia enamorat, després es van conèixer, van parlar, es van enamorar, i...”
"Va mirar els llibres. Ell estudiant i els altres de marxa. Genial."
"- Els metges no saben què contenia, de què estava feta. Si en poguéssim aconseguir una, potser..."
Norma: germana petita de la Lluciana. Té tres anys menys que ella, és a dir, té quinze anys. Ha anat sempre a remolc de la Lluciana... Enara ha de tornar a casa a unes hores determinades, no pot sortir a la nit, ni passar-la fora de casa. Ella encara està lligada a la adolescència. La Lluciana i la Norma es semblen. S'estima molt a la seva germana i vol que es recuperi el més prest possible.
"Ara, a ella, ja no la deixarien sortir de nit, i potser tampoc de dia. I tant si la Lluciana es moria com si continuava en coma durant molt temps, els seus pares es convertirien en la imatge de l'ansietat i transformarien casa seva en una presó.
Havia anat sempre a remolc de la Lluciana. Total, per tres anys de diferència... Ella encara havia de tornar a casa a unes hores determinades, i no podia sortir a la nit, i encara menys passar la nit fora de casa i tornar-hi a punta de dia si es tractava d'alguna cosa especial, com ara una revetlla. Ella encara estava lligada a la maleïda adolescència..."
Loreto: és la millor amiga de la Lluciana. El que més la caracteritza, encara que d'una dolent manera, és que és una al·lota prima, molt prima. Els seus braços i les seves cames són simples ossos, amb tot just uns grams de carn. No té ni pits. Però pitjor és la seva cara, neulida, plena d'angles perquè no hi ha res més que pell. El problema que té, és que pateix una enfermetat, on l'important no és que mengi alguna cosa sense demostrar gola o interés, l'important és que no ho vomiti després. El que ella pateix és una enfermetat anomenada bulímia.
Ella mateixa es considera un monstre, encara que és pitjor ser grassa que estar així com està.
Començà a posar-se a règim quan tenia tretze anys, amb tan sols un parell de quilos de més, i aixó va ser el principi. Després, les frustracions, la culpabilitat, el fet de descobrir els vòmits com un remei per a la gana, que han acabat en les seves dues úniques accions: menjar i vomitar. I com a conseqüència, la declinació inexorable a l'abisme.
"- Loreto!
Anà darrere seu. Ja era al bany. Va trucar la porta i va entrar-hi gairebé a continuació. La seva filla es tapà sobtadament el cos amb la tovallola. Però n'hi hagué prou amb una fracció de segon perquè ella la pogués veure nua. Gairebé va haver d'ofegar un crit de pànic i dolor.
Els presoners dels camps d'extermini nazis no tenien pas un aspecte pitjor."
“Tant temps vomitant, vomitant, vomitant…
El psiquiatre li va dir que tot depenia d’ella. Si continuava així, deixaria de vomitar molt aviat. Ja no podria fer-ho.
S’hauria mort.”
Luís i Ester Salas (pares de la Lluciana ): preocupats en tot moment per la salut de la seva filla.
"La mare de la Lluciana es va posar a plorar encara més, a causa de l'explosió de fúria del seu marit."
"L'home agafava la dona, que amb prou feines s'aguantava als seus braços."
El camell: És el que passa les pastilles al grup de la Lluciana. Es diu Poli García, àlies “el Mosca”, i la policia ja l'ha cercat altres cops.
"S'inclinà cap enrere i recapitulà a través del curt recorregut del dia a la recerca de Policarp García, àlies el Mosca."
Vicent Espinós: l'inspector. És el que duu entremans el cas de la Lluciana, i vol trobar a Poli García, el camell, perquè sap que ha estat ell. És un home al que no li agraden els hospitals, deu ser hipocondríac. Té tres fills, de vint-i-tres, dinou i quinze anys.
"-Quants anys tenen els seus fills, patró? (...)
(...) - Vint-i-tres, dinou i quinze."
Llorenç Roca: és un policia que ajuda a dur el cas a Vicent. Fisicament és alt i prim, amb el nas prominent i els ulls sortints, de la nova escola, un bon policia. Està casat i té fills, una nina de set anys i un nin de tres.
"En Llorenç Roca va comparèixer davant seu. Era alt i prim, amb el nas prominent i els ulls sortints, de la nova escola, un bon policia. Casat, amb fills, però amb futur, això sí."
"(...) -La meva en té set, i el trapella, que és fort com un roure, tres."